Estem immersos en un moment de canvi important en molts aspectes. Pel que fa a la cultura i l’àmbit de les arts es fa necessari repensar noves formules amb les que construir nous camins i maneres innovadores de comprendre les arts i el seu vessant pedagògic. Des de l'àmbit de l'educació i les arts ens trobem amb la necessitat de traçar camins que parteixin del fer, el sentir i el pensar (Javier Encina[1]) com una via alternativa de construcció compartida. En la construcció d'aquest camí, hi ha diversos aspectes importants a tenir en compte.
Una mirada a la cultura:
Des d’una concepció democratitzadora del fet cultural, (la que hem viscut en la majoria de polítiques culturals desenvolupades fins ara), la cultura és entesa com quelcom que realitza un professional i que és rebut per un espectador. Aquesta, implica una visió passiva de l'espectador així com una valoració de l'obra o producte resultant. Actualment ens trobem davant noves maneres de fer cultura que impliquen processos participatius, dinamitzadors i de canvi que sovint demanen d’una reformulació del caràcter professional de lo cultural. Rere aquesta mirada cap a lo cultural, es construeixen processos en els quals els professionals de les arts posen a disposició les seves eines i instruments per a construir espais d'implicació de diversos col·lectius i contextos i que passen per comprendre la cultura com a quelcom construït de forma col·lectiva resultat d’un procés vivenciat.
Cap a una mirada calidoscòpica:
Per altra banda, ens trobem com des de diversos àmbits s’està començant a explorar el caràcter multidimensional i divers de l'experiència creativa, intentant comprendre el panorama de l'art des de models i marcs alternatius als que hem heretat. Venim d’una modernitat excessivament racionalitzadora i enquadradora que ens ha portat a comprendre diversos àmbits de la cultura com a disciplines separades i inconnexes. De la mateixa manera els espais de l'art i la figura de l'artista han quedat relegats sovint a un imaginari decimonònic ancorat en unes premisses modernistes que situaven la creativitat com a quelcom que sols disposen uns quants. Actualment, ens trobem amb la necessitat de trencar vells models per establir nexes, interseccions i mobilitats. Per tal d'explorar la importància del procés creatiu i repensar noves estratègies on les arts tenen quelcom important a aportar.
Espais i contextos d'intersecció:
En l'àmbit de l'educació formal ens trobem que les arts tenen un paper minoritari per no dir gairebé inexistent, i alhora, en molts contextos son ensenyades des de la lògica de la còpia i la reproducció.
En els camps de la dinamització comunitària i ens certs cercles de l'àmbit pedagògic més innovador, s'esta capgirant aquesta dinàmica (com es pot entrellegir en els últims currículums de l'educació reglada). En els àmbits citats, s'està començant a comprendre l'important paper de les arts com a dinamitzadores de processos d'empoderament, de canvi social i com a generadores de coneixement .
Per altra banda, trobem artistes que es plantegen la realització de propostes artístiques de caire educatiu amb el corresponent canvi que això suposa per a la idea d'autoria i de producte que fins ara han prevalgut en el camp de les arts visuals.
Amb tot això, des de certs àmbits s'està veient que les arts han de formar part de la societat no com a quelcom separat sinó com a generador de pràctiques i canvis que impliquin noves maneres de veure i de fer i que aportin una consciència més creativa i de transformació social.
